In giru de pagas chidas su mundu de su càntigu a tenore at pèrdidu duas persones de vàllia. Pagas dies a como s’est rèndidu tziu Nicola Pira, boghe de su “Untana Vona”; su 30 de trìulas nos at lassadu imbetzes su professore Bernard Lortat-Jacob, etnomusicòlogu frantzesu. Sa bidda de Orgòsolo ligat custas duas figuras de importu.
De tziu Nicola podimus nàrrere chi sa figura sua cumbinat cun sa de su cantore sardu ligadu a sa terra sua. Nàschidu su 1932, su càntigu suo est su de cando a pitzinnu istaiat in fatu a sas berbeghes, cantende acumpangiadu dae sos sonàgios de sa gama e dae sas mùidas de su sartu, non dae bassu, contra e mesu boghe. Ma est finas su de cando, torraiat a bidda, pesaiat boghe peri sos tzilleris orgolesos e no issu ebbia. E boghes nd’at pesadu finamentas pro sas serenadas suta sas ventanas de sas pitzocas, pro sos isposòngios e pro sos isposos iscontzos. Rituales comunitàrios duncas, chi nos contant cantu su càntigu fiat e (in parte) galu est unu contadu de una bidda chi mantenet s’identidade.
Tziu Nicola fiat una de sas mègius boghes de su mundu de su tenore chi como nos agradat de nos l’immaginare cun Preteddu Nanu e àteros mannos de su tempus coladu. Sa poesia chi issu cantaiat non fiat petzi una proa estètica ma una chirca literària e una cunsigna a nois chi non semper semus dadivosos cun sa poesia nostra.
Dae unos chimbe annos non fiat cantende prus a pustis de àere fatu intrare a su giòvanu Antonello Catgiu intreghende·li su testimone. E sintzeros sunt sos versos de Catgiu iscritos de repente pro sa dispedida de su mastru, unu sonetu dedicadu a cussa boghe crara sua: “sa chi azis in tota sa Sardigna / intonadu pius de sessant’ annos / ca fizis de su cantu illustre insigna. / De rusignolu bestinde sos pannos, sa proa nd’azis dadu manna e digna / d’esser su mannu tra sos pius mannos”.
E cun sa dispedida de Bernard Lortat-Jacob podimus nàrrere de àere pèrdidu unu intre sos prus mannos istudiosos de custa arte «ùnica in su mundu» comente isse etotu naraiat. Fiant sos annos setanta cando sas origras suas connoscheint cussa mùsica in intro de sas chircas chi pertocaiant sas polifonias de su Mediterràneu. In Orgòsolo, tando, coleit carchi chida in cumpangia de su tenore Supramonte.
E dae Orgòsolo s’est mòvidu a pustis girende·si sa Sardigna de su càntigu a tenore connoschende àteras realidades: Lodè (in ue fiat amigu corale de su giai mentovadu Preteddu), Fonne, Bitzi, Irgoli, Onieri e àteras biddas dae ue meda at regortu giughende·nche·lu a Frantza e, mescamente, lassende·si·lu in su coro.
«Pro cumprèndere sa tècnica de su bassu – custas sas paràulas suas chi agatamus in s’Entziclopedia de sa mùsica sarda cuidada dae Francesco Casu e Marco Lutzu – b’at chertu tempus meda. S’ùnica manera possìbile fiat s’impreu de videocàmeras minudas chi, colende in pinnas de nare, nche falaiant a buca. petzi de custa manera fiat possìbile a cumprèndere comente vibraiant sas cordas vocales».
Fiat fintzas cumponente de su Comitadu tècnicu iscientìficu de s’Isre, s’Istitutu regionale etnogràficu. In pare cun custa entidade b’at collaboradu pro s’aprontu de cunvegnos, festival e atividades de chirca.
E sunt pròpiu sos de s’Isre, ammentende·lu, chi ant faeddadu «non de un’istudiosu ebbia ma de un’amigu beru de sa Sardigna». De unu «chi at ischidu collire e trasmìtere s’importàntzia de pràticas rituales e musicales, espressione de s’identidade culturale de custa ìsula nostra. Sa dispedida sua rapresentat una pèrdida istremenada pro sa comunidade iscientìfica internatzionale e pro totu sos chi ant àpidu su privilègiu de lu connòschere traballende·bi paris».
